|
Diana Gioia
|
 |
« : Agosto 11, 2009, 12:35:07 am » |
|
La obra de Ricard Monforte se encuentra en
http://www.metaforas.com.es/ricard-monforte/ricard-monforte/
Dejo aquí una pequeña selección de su hermoso trabajo.
No engaño si asevero no temer a la muerte. Sólo le pido tiempo, un poco, el necesario para vaciar la bolsa antes de echar la llave, reescribir mis besos, fumigar la memoria. Tal como me parieron quiero irme, desnudo, sin lastres ni agujeros en el forro del alma.
DIABLO POBRE (ELEGÍA)
Soy un pobre diablo menor, diablo pobre a quien no le angustia ir muriéndose día a día. Harto de medrar entre muertos, quemé mis lágrimas.
Siento nostalgia por la vida, mas no recrimino a la muerte ni a la miseria de la carne su desdén, con ellas nací, alma de légamo.
No sin recelo, cruzo el linde de mi ambigua última década; así el viento separa el humo del aire, el fuego de la brasa; apenas tránsito.
Triste Cristo ideado en polvo, con los maderos del naufragio consagro un templo a la miseria, barricada y altar del hombre de quien fui máscara.
TORNASOL
Amaneces, adopta el firmamento texturas de miosotis y azahar; expande la alborada la inconsútil cutícula de su belleza. Tornasolada_mente oscura, finges ceñir el horizonte con el cénit de tu topografía, biselando la atmósfera. Lunas de jaspe . . . . . . . . . . . . pueblan tu cuerpo. La aurora huele a sábanas y piel trascendida en abrazo. El tiempo se licúa en la delicadeza del instante. La luz no muere, se recicla en ti.
EQUINOCCI (POST COITUM)
Jaiem sobre un racó d’eternitat. La mort, tendra i agònica, s’enclaustra reüllosa al confí de la besllum. L’àmbit liqua arpegis de nuesa. Cal un únic silenci per bastir amb l’heura d’un efímer equinocci l’esquitlladissa plenitud sens cos, els crepuscles nuats en un trenc d’home.
GLOPS D’ESPLÍN
Malgrat la més que heroica paradoxa d’aprendre a conhortar-me a glops d’esplín, preservo de l’esglai un racó on cloure’m i, nuament, pensar-te: adés voral d’un regalim de lluna, adés melisma; sempre anacrusa negligida als vents. Esventant heures amb l’ocell dels llavis, costerejo el miratge de ton cos.
|
|
|
|
« Última modificación: Agosto 13, 2009, 09:46:35 pm por Diana Gioia »
|
En línea
|
 Le ciel est, par-dessus le toit, Si bleu, si calme!  De la musique avant toute chose, Et pour cela préfère l’Impair Paul Verlaine
|
|
|