Coloratura

PRELUDI

No esmentaré el teu nom ni en deixaré
fe escrita d’ell a la indiscreció.
No vull traïr cap mot ni cap silenci
dels que en secret he imaginat per tu
als clarobscurs del meu enteniment.
Respiro amb delectança ta presència,
ta dolcesa. Meu és l’esforç del part,
teus són el cromosomes d’aquests versos.

.

.

ELEGIA

És aquesta tan sols una elegia,
elegia menuda: quatre versos,
quatre moixaines a tu dedicades
amb delicadesa.
Quatre lletres humils, sens altre afany
que el d’encendre’t en l’ànima un somrís.
Elegia menuda i delicada
solament per tu.

.

.

LLUNA NOVELLA (ADAGI)

… la mariposa del beso
F. G. Lorca

Cingles, lluna novella, el dolç nial
d’aura profana pròdiga en tendresa
i l’alè que escandeix la llum del vers
en l’esperit pregond de l’univers.
El so nia el sojorn de la bellesa
amb roses en les galtes; bes vernal
en qui esdevé la blanor el presagi
d’un cant brodat al cos amb fil d’adagi.

On has empresonat l’ocell del bes?
Alosa, rossinyol, frec de dolçaina,
potser poema. Cerco en ton espill
l’arc tens de la nuesa, l’au i el brill,
el cromatisme bru d’una moixaina.
On has alliberat l’ocell del bes?
Que la flor nua del vers, tendra amiga,
volti garlandes al teu jonc d’espiga.

Ricard 0307

.

.

ÀRIA DE COLORATURA

Tan sols un bri del mar on t’acarones
o un mos de sol substanciat en lluna.
L’afany d’infinitud suspesa en l’heura
arrelada amb delera al frec dels llavis
o l’instant en que l’aire traça en l’orbe
l’arpegi zenital de ta presència.
Tan sols un breu melisma en la cantata
o la coloratura en tu ingènita.

Deixa’m, tan sols, saber-te vers i cobla
i ungir-me amb tu, l’arrop de la bellesa.

Ricard
1208

.

.

INTERLUDI

M’has ensenyat a entendre la bellesa,
confins enllà del buit espiritual.
La raó em sagna.

Sovint et penso blanca, nua, fosca
entre la boira de l’espai i el temps.
Carn mussitada.

M’has ensenyat a contemplar la llum
confins ençà, devers la transparència.
El vers em sagna.

Sovint t’invento mística i profana,
adés pregària, adés desig.
Sempre enaltida.

Ricard 0209

.

.

CABALETTA

Alletes els lilàs i la rosella,
la rosa més bonica, el maduixer.
El cos, l’heura grimpant, bes d’oronella.
El pit, l’encens, la flor del taronger.

Tanmateix, quan festejes les aloses
interpretes la dansa del dofí,
himeneus de maragdes i mimoses,
el verb sagrat on s´endolceix el vi.

Un cop substanciada en taumatúrgia,
esventes, delicada, entre tos rulls
un xiuxiueig de primaveres lliures.

Finalment, consumada la litúrgia,
romans perfum als dits, música als ulls.
Et beso els claus de la creu i els somriures.

Ricard 0309