Estramps

POST SCRIPTUM

Per no oblidar els meus vells deutes d’home
infinitesimal, coagulat,
sovint em rellegeixo, tal com raja,
sens avisar-me del risc que aquest fet
tan insignificant i insuls implica:
bisturí, pinces, escalpel, formol,
llima, cincell, paper de vidre, gúbia:
grafit quirúrgic, estris del maldestre.

Malgrat la putrescència del temps
-vells versos ofegats sota la molsa;
gràcies a la líbido dels mots
reconfiguro imatges i desitjos,
encara que -dolcíssima feblesa-
se m’esquarterin en un trencadís
en blanc i negre, pell de masses plujes.
Mirall en un museu de clarobscurs.

Tanmateix, tot guarisme, cada veu
aplega un devessall de paradoxes
vessades bes a bes, genitalment.
Màrtir del jo erosiu, ploro cap dins;
les llàgrimes perfan versos inútils.

Ricard 0109

.

.

MOS DE LLUM

No planyo qui dorm sol, amb l’escalfor
de solituds, i jau amant d’un somni;
ni qui aprèn l’alfabet prohibit als déus
amb els ulls rebentats per la tenebra.

De l’amor resta un toll groguenc al llit,
un doll rebordonit d’aigua de plujes,
quatre pams de tendresa i un estrall
enforcat d’un badall a la finestra.

Mira’m bé, sóc maldestre i mal amant,
em dol la sang i el moll de l’os; el fetge?
em somriu i m’assetja, el molt cabró.
Amb glops de fang color d’ametlla esmorço,
ofegats al café. Res és tan fosc
com el gest de la mort en zel, l’absència,
l’intrús del meu cervell xerrant lasciu.
Em resta encara un mos de llum. T’estimo.

Ricard 0804

.

.

ESTRAMPS SENS NOM

Si escric d’aquell llavors és per enveja
de mi mateix, dels dies en que el tacte
de la vida era encara indefinible
i la inocència ens empenyia a aprendre
els verbs en manuals d’ús de la tendresa,
a beure’ns qualsevol estrall fumable.

Totes les flautes éren vinil mágic,
ho recordes?, la Lola ens enredava
amb veu mascle i posat de puta tendra
‘and it tastes just like cherry cola’.
Ara
-barreres en la pell i la delera-
ja no és aconsellable l’intercanvi
de secrecions. De tanta collonada
per malviure, i pitjor morir, malfio.
Les dones han perdut en el trajecte
la màgia del seu cos i la dolcesa.

Dono per acabada la comèdia.

Des de fa temps, no tinc cap altre dona
a casa que la mort. Cap altre límit
m’atura tant com la mateixa vida.
Em vessen desoblits pels traus de l’ánima,
l’amor té sabor víric i de fetge
mig podrit.
. .  .   .  . D’aixó en trec en clar la dèria
d’estimar-nos, amor que ens ultrapassa,
ve de lluny esquivant les morts passades,
les morts sobreviscudes, les que encara
ens mosseguen els ulls i l’alè amb ràbia.

He obert al meu cervell un tanatori
on incinero amors i altres despulles
-esquers, la llum usada, freds, usures.

Bones paraules desitjant-te merda.

Sempre hi haurá femelles cobejan-te
la mort amb la mateixa delerosa
passió amb que es deixen treure les calces.

Dono per acabada la tragèdia.

Ricard 1104