Poemes I

ESQUERDA

Em demanares un oblit, amor,
a canvi d’una nova i dolça esquerda,
fang de bes en la vella escorça erma.
No tinc altra mestressa que la mort
ni la clau per fugir-ne de la cleda,
visc amb mi, sol i nu, digue’m: Què em vols?

Ricard 0905

EL MUR

En va em miro en el mur
i planyo els dies tendres
distrets de solituds, jous i ruïnes.
M’arrancares d’un mos
l’hàbit de la tendresa,
petita mort perfumada de vida,
donares arguments
a la vella temença
de l’arrel enclaustrada en els abismes.
Castrat i fosc m’escorxo els ulls i l’ànima,
enyoro el cromatisme del teu cos,
victoriós en mig de la desfeta,
petita soledat en mans del desoblit.
Em resta l’últim gest, besar-te l’ombra
i el relleu del teu trànsit en l’oxigen.
L’escuma d’una llàgrima d’esperma
solca el crit en la fosca. En va colpejo el mur.

Ricard Monforte 1105

LLEGAT

Un feix de mals versots, esmorteïts,
rimats amb mala llet i prou desgana
et llegaré, amb voluntat ferma i blana,
de nodrir-los amb l’heura dels teus pits.

L’escletxa on suren fosca i clariana
dilueix un garbuix d’afanys pansits,
enderrocs i estimballs lletraferits
en la suor del tedi i la galvana.

Ben endressats ens trobaràs al cofre
on deso pulcrament l’horror diari
de saber-me en la mort com transeünt.

La tendresa em retorna mots de sofre,
l’esplín s’ha transformat en un calvari
on rossego ma creu cervell amunt.

Ricard 0606

TRAU

Em sorprèn el primer raig de foscor
besant el teu relleu als llençols buits;
la solitud esquitxa miratges en la pell.
No canvien les màscares el gest
de la tristor colgada en un somrís;
la claror broda traus als finestrons.

Ricard Monforte 0805

Acarono amb els ulls
tendreses impossibles.
De nit, malgrat les crosses,
fujo per la finestra
del bracet de l’oblit.

Ricard 1005