Poemes II

SONET

tèbia del plor negada al meus sentits glaçats
Carles Riba

Jeiem plegats damunt els tombants de la tarda,
ella i jo, solituds d’una mateixa pols.
Ombrívola, m’esmuny dins dels seus corriols.
Clara i nua m’envolta; sóc lluny de la basarda.

No ens habita altra joc que el silenci agredolç
i l’esglai de la fosca saltant l’última barda.
Vida i mort esdevenen vibració de guimbarda
quan l’esplín ens empara i restem nus i sols.

T’enyoro, tendra amiga, quan no et trobo dins meu
i del pensament fuig la llum dels teus guarismes;
companya de sangs órfenes, incerteses i oblits.

Ensems hem vist la mort i el cansament de déu.
Encara ens queda un prec, omplim-nos els abismes.
S’ens glaça la tendresa entre els gebres dels dits.

Ricard Monforte 1105

EL POEMA

No vull parlar-te de flors ni de cap
vers en concret, malgrat haver estat
parit amb una rosa -talment tu,
arrelada en la sang.
Si de cas, l’ompliria de tendresa,
de imatges de la teva orografia
voltant-me els corriols de la memòria.

Parlem-n’he doncs tu i jo, junts, dolçament,
de l’enfilall de síl.labes comptades
pessigollant-te els ulls:
Poema, pell de paper pigallada
de lletres i quimeres, blanca i nua.
Carícia vestida de paraula.
Mirall cercant la imatge en qui l’escolta. Tu.

És també el magatzem on s’hi amunteguen
esborranys d’un mateix, aquells projectes
d’home que, no saps gaire bé el perquè,
no has arribat mai a ser plenament.

Bé, i em preguntaràs per les raons
de tanta xerrameca a mig camí
entre el pur desgavell i la metàfora.
Sincerament, no trobo cap resposta
persuasiva, més que l’argument
-cert, malgrat tot- de saber-me abocat
en el balcó on tu ets els verds i els blaus de l’aire.

Ricard 0405

MORFOLOGIA

Una no gaire subtil diferència,
quasi bé morfològica, ens separa:
Tu ets intel.ligent, bonica, dona.
Jo, home, ximple, lleig.

Dins la meva menuda
gran insignificança
de mamífer en risc d’extinció,
m’espolsaria la por de les venes
amb un instant de pell
i un tast de sang de l’ànima,
besar-te els molls dels ossos i els silencis
amb les ninetes dels ulls, glaucament.

Per tal de no recaure en l’antic vici
d’estimar-se la mort amb l’amplitud
de l’amor per la vida, i viceversa,
abdico en el teus noms
i en tu, la diadema dels meus rims.

Ricard Monforte 0905

FAULA
(Sonet anglès)

Empare’m, sóc la veu d’un mar de gebre,
el bes d’un tamborí de pluja i vent
traspassant el cristall amb dits d’orfebre,
qui troba en ton esguard acords d’argent.

He disfressat de queixa la frisança
del desig; ara, traço mots de llum.
De mos rims n’ets les deus, compàs de dansa.
Embadalit, m’esquinço en mots de fum.

A glops de vida desaprenc l’angoixa,
a preu de sang abdico del neguit.
No em vinclo als peus de cap deesa toixa;
tens tacte de tendresa en l’esperit.

La vida i jo seiem plegats a taula,
vols escriure el guió d’aquesta faula?

Ricard 0206